On són els pallassos?

Fa pocs dies vaig tenir el plaer d’anar a veure, a Castellar del Vallès, un espectacle de clown. El cas és que en aquest municipi del Vallès Occidental celebrava la dotzena edició de Vallès Clown amb una bona colla de propostes del món del pallasso i, en el marc d’aquest esdeveniment, vaig poder veure un espectacle de la companyia JAM: El Mêtre.

Aquest nom, que ens evoca un cambrer, ens dóna pistes sobre què trobarem al damunt de l’escenari: un cambrer que vol fer-nos passar una bona estona a la terrassa del meravellós establiment en què treballa, un espai que acollirà també diverses persones del públic, que passaran a formar part del món d’El Mêtre, un personatge entranyable, innocent, emotiu, tendre, que en alguns moments també és capaç de jugar un paper més atrevit i més trapella. D’aquest espectacle destacaria un dels esquetxos en què, mentre sonen bandes sonores de pel·lícules, el JAM, tan sols amb l’ajuda d’un metre plegable, recrea objectes i, amb la seva destresa amb la mímica i l’humor gestual, ens fa viatjar a cadascun dels mons que trobem en aquests films (Cantant sota la pluja, La Sireneta, Amélie, Forrest Gump…). En definitiva: amor, emocions, humor, imaginació, joc, riure, complicitat… tot plegat en un mateix espectacle que, a mi, em va seduir i em va fer riure molt.

El cas és que mentre gaudia d’aquest espectacle, que va omplir la plaça on es feia de gom a gom, em preguntava perquè no tenim un festival d’aquestes característiques al Baix Gaià o al Baix Penedès. Sempre que vull veure espectacles de clown me n’he d’anar a Lleida, a Barcelona o, si m’estires molt, a algun espectacle de pallassos que s’hagi programat als festivals de circ de Reus (Trapezi) o de Torredembarra (Pleniluni) que, com sabeu, tenen lloc en un moment de l’any i prou, com la FiraTàrrega.

A Lleida, per posar un exemple interessant, cada tercer dimecres de mes, al Cafè del Teatre de l’Escorxador, es fa “Tenim nassos” una nit en què diversos pallassos posen en escena números que han preparat o improvisacions. No hi ha una entrada, deixen un barret a la taula i, si l’espectador vol, pot o ho considera oportú, hi deixa alguna moneda. Hi he anat unes quantes vegades i, la veritat, els lleidatans m’han fet enveja. Està clar que la capital del Segrià és una ciutat i, nosaltres un poble però, en defensa de la cultura i l’humor, crec que no ens aniria gens malament introduir-nos en el món del pallasso, més enllà de l’animador de festes d’aniversari, ja sigui programant cursos de clown, espectacles o sortides a altres indrets per gaudir del riure, aquella activitat tan sana i tan recomanable en temps de crisi.

(Aquest article ha estat publicat al diari Info Roda del mes d’Abril de 2014)