Guisat de calamars i llagostins amb patates
Un plat deliciós que us farà quedar bé, amb els de casa i amb els de fora!
Ingredients (per a 4 persones):
500 gr. d’anelles de calamar
6 o 7 llagostins
3 patates grans
1 porro
1 pastanaga
1 ceba
1 pebrot vermell petit
1 pebrot verd petit
2 carxofes
2 tomàquets mitjans madurs
Un gotet de vi blanc
Brou de peix
Oli d’oliva verge (en aquest cas oli de Cervià de les Garrigues, boníssim)
Farigola, llorer, fines herbes, sal, pebre, nyora (triturada o a bocins petits) i safrà
Picada d’ametlla, avellana, all i galeta o pet de monja (tot picat amb el morter)
Preparció:
En una cassola de fang, o en una olla no gaire fonda, es posa la ceba i els pebrots, es sofregeix amb l’oli d’oliva. Quan la ceba comenci a transparentar, s’hi afegeixen les anelles de calamar i, quan deixen de perdre aigua, els llagostins. S’hi afegeix una mica de sal i s’hi tira, una altra vegada, un rajolí d’oli. Una vegada estigui tot sofregit, s’hi afegeixen el porro i la pastanaga tallats a làmines, els cors de les carxofes tallats per la meitat i els tomàquets tallats a quarts. Quan ja està tot pràcticament sofregit s’hi afegeixen les patates, que s’hauran tallat estirant el darrer tros, és a dir, trencant-les, per a què absorbeixin el suc (es fan els talls però es fa mig tall amb ganivet i s’acaba de separar el tros de patata estirant amb les mans).
Es barreja tot. A continuació s’hi tiren les espècies i la picada, es barreja tot i s’hi afegeix un bon raig de vi blanc.
Es va mesclant tot junt i quan comenci a evaporar-se el vi, s’hi afegeix el brou de peix fins a tapar tot el contingut de la cassola.
Es tapa i es deixa que el plat vagi fent xup-xup, de tant en tant es remou (per evitar que s’enganxi a la cassola). S’ha d’anar tastant i rectificant de sal.
Quan les patates ja comencin a estar tendres (cal vigilar que no es desfacin massa), es destapa la cassola per a què s’evapori el sobrant de suc*. En uns 40-45 minuts de cocció, el plat ja estarà fet!
Aquest és un d’aquells plats que reposats també acostumen a ser bons! A més, és un plat que accepta mil variacions. A casa el fem sempre “a ull”, intentant aprofitar les coses que tenim a la nevera!
Bon profit!
*Truc: si feu aquest plat en una temporada que els tomàquets no siguin massa saborosos us recomano que hi afegiu mig pot de tomàquet fregit Hida (n’hi ha en llauna o en pot de vidre, ecològic). Si voleu, feu servir una altra marca però jo us recomano aquest, és molt bo i gens àcid.
On són els pallassos?
Fa pocs dies vaig tenir el plaer d’anar a veure, a Castellar del Vallès, un espectacle de clown. El cas és que en aquest municipi del Vallès Occidental celebrava la dotzena edició de Vallès Clown amb una bona colla de propostes del món del pallasso i, en el marc d’aquest esdeveniment, vaig poder veure un espectacle de la companyia JAM: El Mêtre.
Aquest nom, que ens evoca un cambrer, ens dóna pistes sobre què trobarem al damunt de l’escenari: un cambrer que vol fer-nos passar una bona estona a la terrassa del meravellós establiment en què treballa, un espai que acollirà també diverses persones del públic, que passaran a formar part del món d’El Mêtre, un personatge entranyable, innocent, emotiu, tendre, que en alguns moments també és capaç de jugar un paper més atrevit i més trapella. D’aquest espectacle destacaria un dels esquetxos en què, mentre sonen bandes sonores de pel·lícules, el JAM, tan sols amb l’ajuda d’un metre plegable, recrea objectes i, amb la seva destresa amb la mímica i l’humor gestual, ens fa viatjar a cadascun dels mons que trobem en aquests films (Cantant sota la pluja, La Sireneta, Amélie, Forrest Gump…). En definitiva: amor, emocions, humor, imaginació, joc, riure, complicitat… tot plegat en un mateix espectacle que, a mi, em va seduir i em va fer riure molt.
El cas és que mentre gaudia d’aquest espectacle, que va omplir la plaça on es feia de gom a gom, em preguntava perquè no tenim un festival d’aquestes característiques al Baix Gaià o al Baix Penedès. Sempre que vull veure espectacles de clown me n’he d’anar a Lleida, a Barcelona o, si m’estires molt, a algun espectacle de pallassos que s’hagi programat als festivals de circ de Reus (Trapezi) o de Torredembarra (Pleniluni) que, com sabeu, tenen lloc en un moment de l’any i prou, com la FiraTàrrega.
A Lleida, per posar un exemple interessant, cada tercer dimecres de mes, al Cafè del Teatre de l’Escorxador, es fa “Tenim nassos” una nit en què diversos pallassos posen en escena números que han preparat o improvisacions. No hi ha una entrada, deixen un barret a la taula i, si l’espectador vol, pot o ho considera oportú, hi deixa alguna moneda. Hi he anat unes quantes vegades i, la veritat, els lleidatans m’han fet enveja. Està clar que la capital del Segrià és una ciutat i, nosaltres un poble però, en defensa de la cultura i l’humor, crec que no ens aniria gens malament introduir-nos en el món del pallasso, més enllà de l’animador de festes d’aniversari, ja sigui programant cursos de clown, espectacles o sortides a altres indrets per gaudir del riure, aquella activitat tan sana i tan recomanable en temps de crisi.
(Aquest article ha estat publicat al diari Info Roda del mes d’Abril de 2014)
Qui espera es desespera
Fa un parell de setmanes havia de venir l’ambulància a buscar a mon pare, que és minusvàlid des del desembre de 2012, al centre hospitalari on es troba ingressat, per portar-lo a Tarragona a fer una ressonància magnètica (que estava demanada des de l’any passat). Vam esperar més de dues hores l’ambulància (o transport adaptat, com li vulgueu dir). Mon pare ja estava molt cansat i vam estar trucant al transport mèdic en nombroses ocasions, en les que se’ns deia que “ara venien”. Finalment no van aparèixer. Se’ns va passar l’hora de la prova (com que era al vespre -ell tenia hora a les 20h- ja tancaven aquest servei de Joan XXIII) i no vam poder realitzar-la, ja que ni marxant amb taxi hi haguéssim estat a temps.
En conseqüència, l’hora que teníem pel passat 12 de març, per a la neuròloga, també l’hem hagut d’anul·lar (era per analitzar i comentar la ressonància) i ara hem d’esperar que ens truquin per a donar-nos una nova hora amb tot el que representa: tenir a mon pare preparat, donar-li el sopar abans d’hora o fer que bereni més si s’escau (és diabètic), hores que l’acompanyant ha de dedicar a aquest afer, sol·licitud de “festa laboral” del familiar que hi vagi, en funció de l’hora en què s’efectuï la prova…
No és just. Mon pare ha cotitzat més de quaranta anys a la Seguretat Social i quan emmalalteix (jove com és, que només té 59 anys), a banda de patir amb la seva malaltia, s’està trobant entrebancs per tots costats i, aquestes proves, són necessàries no només per a avaluar l’estat de mon pare i decidir sobre la seva salut, són passes que poden ajudar a millorar l’atenció a futurs malalts, ja que el cas de mon pare, a més, és una excepció (un cas estrany), pel tipus de malaltia i per l’evolució.
I, reitero, teníem hora des de l’any passat però és que, a més, la neuròloga l’havia demanada en qualitat de “preferent”!
A tot això: en una ocasió ja vam haver de demanar un taxi per tornar d’una prova perquè jo havia d’anar a treballar i no volia fer tard a la feina, esperant l’ambulància. De fet, per a tornar d’alguna prova, hem arribat a esperar més de 3 hores, a la porta d’un hospital, a què vingués una ambulància que després ens ha portat de passeig per Tarragona, fins a omplir totes les places del vehicle per tornar a l’hospital on està ingressat mon pare.
Aquesta és només una de les tantes coses que m’han (ens han) succeït d’ençà que mon pare està malalt. Podria explicar-ne moltes més, com ara que molts òrgans públics m’han demanat la signatura de mon pare quan he adjuntat documents mèdics en què s’especificava que estava en coma i amb tetraparèsia, però no continuaré, per ara preferixo reservar-me. Això sí, quan llegeixo notícies com aquesta que comparteixo aquí baix, de debò, em vénen ganes de plorar d’impotència:
Un hospital cobra 9.300 euros por evitar la lista de espera a una mujer:
http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/03/13/actualidad/1394744286_643000.html
Font per al títol: http://refranyer.dites.cat/2007/08/qui-espera-es-desespera.html
Empatia vs pomes agres
L’empatia: segons l’Institut d’Estudis Catalans és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”.
Vaig reflexionar sobre l’empatia no fa massa dies, després de fer-li una entrevista al Pau Saura, amb motiu de la presentació del seu disc “Entreglobus”.
El cas és que té una cançó (que s’encomana molt, per cert) que es diu “El empático”.
El Pau va explicar-me que “fa uns anys anava pel Vendrell, a la Festa Major i em van vindre tres nois. Jo anava tocant la guitarra i cantant i em volien atonyinar. I un em va dir:
-Tu estuviste ayer aquí, tocando la guitarra, con un montón de gente?
-Sí!
-Pues no me gustó ná!
I em volia ‘cascar’! Devia tenir un mal dia (riu). Al final no em va pegar, vaig fer l’’sprint’ de la meva vida, amb guitarra i tot (riu), vaig marxar corrents cap a casa! No he tornat a córrer des d’aquell dia! (riu)”
El Pau em va dir que se n’havia anat a la muntanya, amb la intenció de fer una cançó amb tota la ràbia que tenia dintre. Tanmateix, va acabant convertint aquell sentiment, aquell mal rotllo que li havia quedat a dins (que com va dir ell, en el fons és energia), en quelcom positiu. Quan portava una estona a la muntanya va pensar: “Que collons ens hem de barallar? Si aquest xaval potser és bon xaval! Jo que sé el què li ha passat avui! I tampoc m’ha arribat a atonyinar! I em va sortir aquesta cançó, el empático”.
Aquesta és la cançó que va néixer de l’anècdota:
El cas és que, l’actitud del Pau em va samblar la més adequada, d’una intel·ligència emocional envejable. Rumiant sobre l’empatia me’n vaig adonar que la trobo a faltar, al meu voltant. Veig moltes cares de pomes agres i moltes persones que sembla que estiguin esperant que algú els digui alguna cosa per saltar-li a la jugular. Veig gent que discuteix. Detecto molts nervis arreu. Vaig pensar en la reflexió que havia fet el Pau i sí, tenia tota la raó: tots sabem que la vida, avui, està molt complicada. Com diu el refrany “qui no té un all, té una ceba” i hi ha molta crispació en l’ambient. Tots tenim dies dolents i problemes i, això, hauria de ser motiu suficient per entendre que els altres també els tenen i, sense cap mena de dubte, estan en tot el seu dret! Només faltaria! També és cert que tots ens equivoquem. Tots errem. Tots diem coses que no volíem dir. Fem coses que no hauríem volgut fer. I sí, segurament hi ha gent que no sap actuar d’una altra manera, i no fan les coses bé, no actuen des del respecte però, el canvi comença precisament per nosaltres mateixos i, amb petits gestos, podem ajudar als altres a ser millors.
Dies enrere veia una frase a Facebook que deia alguna cosa així com “Somriu a qui no ho fa perquè, probablement, és qui més ho necessita” i, que voleu que us digui, em va semblar força coherent. El somriure és un regal que tots podem fer a aquells que, fins i tot, és probable que tinguin por de somriure. N’he conegut que creuen que somriure és un signe de debilitat. Jo penso que és un signe de fortalesa. Tot i les adversitats, somric, i això em fa sentir més forta i més positiva. I el millor de tot: quan somriem, nosaltres fem un regal als altres i també ens el fem a nosaltres mateixos, somriure és boníssim per a la salut! Ara hi haurà algú que dirà: perquè he de somriure jo a algú que ni conec i que, a més, em posa mala cara? Doncs jo li diria que el somriure és la millor arma. De fet, si durant una discussió fas riure el teu interlocutor, és molt difícil que continuï enfadat, en el moment en què ha cedit a la rialla, ha perdut “el poder”, la credibilitat i… quin final millor trobeu, per a una discussió, que un somrís?
Aquesta entrada és una reflexió sobre l’empatia, això que, de vegades, ens costa tant. Tenia ganes de dir el que penso, sense embuts, ja que, fins i tot en l’era de les noves tecnologies ens trobem amb clars exemples d’egoisme i manca d’empatia: escrivim un Whatsapp, veiem el doble “check” i, com que entenem que la persona ja ho ha vist, pensem que ha de contestar al moment. Potser ho ha vist i, amb perdó, estava assegut a la tassa del vàter i a punt d’entrar a la dutxa i, per això, no ha contestat! Potser estava a la feina i ha rebut el missatge però no l’ha pogut mirar o no s’ha pogut entretenir amb el mòbil! Potser va conduint i no pot estar pendent del telèfon! I el mateix amb Facebook. He sentit unes quantes vegades “Oh, és que aquí hi diu que està amb el mòbil” o “Aquí hi posa que ho ha vist”. I si, en aquell moment, a aquella persona no li ve de gust contestar, què? I si no pot? T’ho ha d’explicar tot? Potser està plorant, trista, acompanyada, amb ganes de desconnectar, relaxant-se… i no té ganes de dedicar-se, en aquell moment, a respondre el missatge! Pensem-hi…
Des del meu punt de vista l’empatia, el somriure i evitar fer judicis sobre els altres són tres actituds que, francament, valen la pena pel simple fet de ser ACTITUDS EN POSITIU. Practiquem-les!.
Hamburgueses de llenties
Ingredients:
1/2 pot gran de llenties bullides
1 ceba mitjana
Vi blanc
Flocs de civada al gust
Farina de civada integral
Comí al gust
Cúrcuma al gust
Pebre
Sal
Oli d’oliva
Estèvia
Preparació:
En un recipient apte per al minipimer es barregen les llenties, els flocs de civada i la ceba confitada. Per a confitar la ceba només l’hem de fregir amb una mica d’oli a foc lent i quan comença a transparentar hi afegim una mica d’estèvia (o sucre, si el preferiu) i un rajolí de vi blanc. Es deixa que redueixi i ja està.
A les llenties amb els flocs i la ceba hi afegim sal, pebre, comí, cúrcuma i ho passem pel minipimer. Ha de quedar espès, si queda molt líquid cal afegir-hi més flocs o farina.
Una vegada barrejat, donem forma a la barreja i es passen fer farina. A continuació les fem en una paella amb un rajolí d’oli.
Si teniu temps, podeu deixar la mescla una estona a la nevera. Això farà que agafi consistència.
En sintonia amb el Ball de Santa Rosalia
L’any 2013, a Ona la Torre (l’emissora de ràdio on treballo), vam emetre, durant la Festa Major, el Ball de Santa Rosalia, un ball parlat que s’havia representat antigament al municipi i del que se n’han trobat referències documentals que podrien datar-lo entre els anys 1791 i 1891.
En Josep Bargalló, historiador de cultura popular i professor de la URV, va ser qui va fer-me la proposta d’adaptar el text del ball al format radiofònic, és a dir, fer una mena de ràdio teatre. No vaig dubtar a dir-li que sí i, ambdós, vam ser els encarregats de dirigir i coordinar el projecte amb l’objectiu de portar a la ràdio un ball parlat que, en el seu moment, s’havia representat al carrer.
Per a mi va ser com rebre un regal. D’una banda, perquè m’hagués encantat poder viure l’emoció de l’època del ràdio teatre de mitjans de segle XX, quan aquest vivia la seva època daurada i la ràdio era capaç de fer viure drames, comèdies i aventures a través de les veus dels actors i dels efectes de so, que dibuixaven històries en l’imaginari popular. D’una altra banda perquè mai he format part de cap grup de cultura popular i ha estat una experiència fantàstica poder-ho fer a través d’un mitjà que conec i que em fascina.
L’adaptació del text del ball va anar a càrrec d’en Josep Bargalló, que va respectar els dos manuscrits del segle XIX que es conserven, intentant aportar una aproximació fidedigna de les representacions del ball que s’havien dut a terme pels carrers i places de la Torredembarra vuitcentista. Les veus que van formar part del projecte van ser les d’alguns membres dels actuals balls populars del seguici torrenc. Les persones que vam triar van haver d’escenificar els fets centrals de la vida de Rosalia de Quisquina parlant una peculiar llengua castellana, plena de catalanismes, lèxics i fonètics, reflectits als manuscrits de l’època. Pel que fa les músiques, aquestes van ser compostes i executades, expressament, per músics torrencs, ja que no va ser possible recuperar-ne les originals.
L’experiència va ser fabulosa: membres de diferents elements de la cultura popular torrenca escenificant personatges d’una altra època amb un accent peculiar i un paper concret dins l’argument.
L’evolució de les veus i les entonacions em va deixar bocabadada. Cada dia que assajàvem anava creixent la il·lusió en veure que el ball agafava forma i començava a caminar sol. Trossos que s’havien de repetir, rialles, comentaris, bromes, participants embarbussats, paraules que no sortien, correccions, companyonia, il·lusió i, finalment, l’estrena! El dia 3 de setembre, la vigília de Santa Rosalia, es va emetre per primera vegada el ball.
Per a mi ha estat un orgull haver format part d’un petit fragment en la història de la cultura popular a Torredembarra, un municipi tan viu i actiu en aquest aspecte.
Em sento afortunada d’haver-ne format part i agraeixo que el Josep Bargalló em fes confiança proposant-me tirar endavant aquest projecte tan engrescador, plegats. M’encantaria poder tornar a repetir i, pel que tinc entès, encara hi ha balls parlats sense recuperar al municipi…
Foto extreta de: soroll-onalatorre.blogspot.com
Puré de coliflor amb ametlles i ceba
Aquesta setmana tenia una coliflor a la nevera i no sabia com cuinar-la. Em venia de gust fer quelcom diferent, fugir de la típica coliflor amb beixamel, gratinada. Se’m va acudir que podia fer una crema o un puré. Finalment, vaig decantar-me per aquest darrer, després de navegar durant una estona per internet, a la recerca de receptes, i trobar-ne unes quantes, en les que em vaig inspirar.
Ingredients (per a dues persones):
1 Coliflor petita
1 Ceba mitjana
15 o 20 ametlles crues pelades
50 gr. de pernil salat tallat petit
3 o 4 alls pelats i laminats
Oli d’oliva
Vi blanc
Sal
Aigua
Procediment:
Vaig bullir la coliflor tallada a trossets uns 30 minuts (sempre comprovo si es trenca bé amb la cullera de fusta). En una paella, a banda, vaig fregir ceba amb oli d’oliva verge i quan començava a daurar-se vaig afegir-hi una tassa petita (de cafè) de vi blanc i vaig deixar que reduís.
Després vaig fregir les ametlles en una paella, amb oli d’oliva també.
Vaig escórrer la coliflor deixant una mica de l’aigua de bullir-la. Això va en funció del gust de cadascú (si ho voleu més o menys espès). Vaig afegir, a la coliflor, la ceba i les ametlles fregides i ho vaig triturar tot amb una mica de sal (amb el minipimer).
Per a decorar hi vaig afegir uns alls fregits i una mica de pernil salat, tallat ben petit, passat per la paella amb un rajolí d’oli.
Espero que us agradi la idea, és una manera diferent de menjar la saludable coliflor.
Trinxat de la Cerdanya amb brotons i espigalls
Avui us proposo una recepta deliciosa, un plat sa i exquisit amb el que quedareu tips (no us caldrà fer un segon). Una recepta d’aquelles de tota la vida. Un plat típic de la Cerdanya que allà es fa amb col d’hivern i que aquí podem fer amb col normal o amb brotons i espigalls (dues parts de la col brotonera que es fan del Garraf al Baix Gaià). Pel que he llegit, la recepta es fa amb patata, col, cansalada, oli i sal. Jo hi afegeixo alls fregits i butifarró negre (o botifarró, que seria com s’escriuria correctament) amb ceba. Vario la recepta perquè els alls són molt saborosos i sans (un antibiòtic natural de primera) i el botifarró també, alhora que la vitamina C de la col (o dels brotons i espigalls) ajuda a absorbir el ferro de la carn i dóna impuls al sistema immunològic. Val a dir que també té un contingut important d’àcid fòlic i també es diu que les crucíferes (col, coliflor, bròquil, bròcoli…) ajuden a la prevenció del càncer.
Ingredients aproximats (per a 3 o 4 persones, segons el gust dels de casa nostra):
1 manat de brotons i espigalls (jo els compro ecològics a Horta Cal Marxant)
2 patates grans, 3 mitjanes o 4 petites
1 o 2 botifarrons per persona (normalment un es barreja amb la verdura i l’altre es pot servir sencer)
5 o 6 làmines fines de cansalada
5 alls tallats a làmines
Procediment:
Es posen a bullir els brotons i espigalls amb les patates tallades. Jo les trenco, és a dir, faig el tall fins a la meitat i separo a la força la patata. Això fa que no quedi dura, l’aigua entra a l’interior i després es desfan, ideals per a trinxar. Tot plegat ha de bullir uns 40 minuts. Si ho feu amb col, l’estona es redueix uns 10 o 15 minuts.
Mentre bull l’olla, en una paella, sense res, hi tireu la cansalada. No cal oli, deixarà anar el seu propi greix i es daurarà. Una vegada fet aquest pas, amb el greix sobrant (que ha quedat amb el gust de cansalada) es fregeixen els alls, deixant-los daurats. Els alls i el greix sobrant es reserven en un platet o un bol.
A la mateixa paella, amb una mica de greix encara, fem els botifarrons negres. Us recomano que els foradeu poc, si ho feu molt, el farcit sortirà pel forat.
Una vegada feta la verdura la passem per l’escorredor i l’aixafem tota, barrejant la patata i els brotons i espigalls o la col. Després barregem els alls (amb el greix de fregir-los) i dos o tres botifarrons a bocins. Per a decorar hi posarem un tall o dos de cansalada fregida i un botifarró per acompanyar. I ja teniu llest un plat senzill, gustós, sa i tradicional amb el qual quedareu bé de ben segur. Bon profit!
Crema de bròcoli i carbassa en 30 minuts
Avui he dinat crema de bròcoli i carbassa (si no l’heu emprat mai, he de dir-vos que aneu amb compte, costa una mica de pelar).
És molt fàcil de fer i rica en antioxidants, vitamines, calci i altres nutrients.
Es talla la quantitat que vulgueu de bròcoli i carbassa (a daus d’un a dos cm.).
Es posa tot en una olla:
Es deixa bullir amb l’olla tapada uns 25 minuts, l’aigua ha de cobrir els ingredients (jo comprovo si està llest, aixafant els ingredients amb la cullera de fusta). També hi afegeixo sal al gust.
Una vegada bullit retiro bona part de l’aigua i ho passo tot per la batedora (minipimer). Jo no hi afegeixo cap mena de derivat de la llet però si voleu, podeu afegir-hi nata, formatgets, etc.
La poso en un plat i per a presentar-la li afegeixo un rajolí d’oli d’oliva verge i llavors de lli i sèsam. Al Ferran li encanta menjar-se les cremes amb formatge ratllat per sobre.
I llesta. Bon profit!
Tot i que mai ho ha deixat de fer, somriu
Olla de mots 