Tot i que mai ho ha deixat de fer, somriu

El meu amic és més gran que jo. Ara va cap als cinquanta.
Quan rondava els quaranta, anava tres vegades per setmana a diàlisi. Ell en deia la rentadora: “m’enxufen en una màquina i em netegen tota la sang. Allà hi ha infermeres molt maques, saps? N’hi ha que tenen molt bona conversa”. Era el que li quedava de tot plegat. Hi havia d’anar sí o sí, per tant, millor prendre-s’ho amb humor i amb ganes. De fet, una de les noies crec que va acabant sent la seva xicota, durant un temps.

De ben segur us preguntareu: quina patologia patia? Doncs es veu (no sé si ho explicaré prou bé) que tenia uns quists als ronyons des de petit, crec que des que va néixer. En fer-se gran, aquests havien crescut i havien anat entorpint la feina dels ronyons fins a deixar-los inservibles, primer un, després l’altre i, el pitjor de tot era que, no es podien operar. Això suposava un perill molt gran per al meu amic i van haver d’extirpar-li els ronyons. Va estar molt de temps sense aquests òrgans i, per això, anava tres vegades per setmana a diàlisi. Recordo quan m’explicava que, quan tocava anar-hi l’endemà, havia de dormir assegut al sofà, sinó, se li omplien els pulmons d’aigua i s’ofegava.

Va ser molt dura la lluita per la vida. Va patir molt. Les seves ganes de viure, l’alimentació i la medicació el mantenien fort, tot i que hi havia dies en què, quan coincidia amb ell fent el cafè, no se li podia parlar. Evidentment, tenia canvis d’humor, en molts moments se sentia sol, indefens. Tot plegat era molt injust. De fet, així vaig conèixer el meu amic, fent el cafè. I vaig anar entenent el que li passava. Després vam veure que no ens havíem conegut sinó “reconegut”, ja que havíem coincidit anys enrere, però no ho recordàvem.

El cas és que, la diàlisi, la feia a Tarragona, a Joan XXIII i ell viu a la platja de Roda de Berà. Tres dies a la setmana, agafava el cotxe i anava a Tarragona. Cada dia passava pel mateix lloc. Un mal dia, va rebre a casa un dossier enorme. Eren multes. Havia passat moltíssimes vegades pel mateix lloc, pel mateix radar i havia acumulat unes multes que sumaven un import molt elevat. També li havien retirat tots els punts del carnet. Sense cap familiar i amic proper a la zona, va estar durant molt de temps jugant-se-la per salvar la seva vida. Agafava el cotxe, anava a diàlisi, resava per no trobar agents de l’autoritat i tornava a casa (això sempre m’ha recordat una cançó de Silvio Rodríguez que diu “¿Si alguien roba comida i después da la vida, que hacer? ¿Hasta cuando debemos practicar las verdades? ¿Hasta dónde sabemos?”).
Ningú sap el que el meu amic va patir durant tot aquell temps, només ho sap ell i el seu esperit jove, lluitador.

(si sou molt aprensius, podeu saltar-vos el següent paràgraf)
Jo sóc molt aprensiva però amb ell em passava quelcom estrany. En uns dels dos braços hi tenia com una vena inflada (potser no ho explico gaire bé però segur que m’entendreu) i hi tenia algun mecanisme (crec que se’n diu fístula), a dintre, que feia que notessis una vena grossa i la sang que hi passava, una pressió, com quan passa l’aigua per la mànega de la dutxa i tu, des de fora, la toques i notes aquest moviment, aquesta pressió, amb la diferència que el teixit exterior era la pell. Doncs la meva mà sempre se n’anava cap al seu braç, li agafava, li acariciava, mentre parlàvem. No era un acte conscient, crec que era un acte d’amor. Quan me n’adonava d’on tenia la mà, em sorprenia a mi mateixa i pensava: “que estrany, no m’estic marejant…”.

Un any, pels volts del seu aniversari, que coincideix amb les festes de Nadal, va rebre una trucada. La mala sort d’un jove d’uns vint anys amb la moto havia resultat ser la seva sort. El meu amic seria trasplantat amb un ronyó d’un noi que havia patit un accident en moto i s’havia mort.

De tant en tant, el meu amic va al metge, s’ha de fer revisions, però té un ronyó. Moltes vegades pensa en el noi, gràcies al qual, el té. Diu que és estrany tenir un òrgan d’algú altre, a qui ni tan sols coneixes. Es mira les cicatrius, somriu.

El meu amic treballa, el meu amic té parella, el meu amic, tot i que mai ho ha deixat de fer, somriu.

Admiro al meu amic.

Imatge: http://www.fotolibre.org/displayimage.php?pid=6977 (Llicència CC)