Empatia vs pomes agres

L’empatia: segons l’Institut d’Estudis Catalans és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”.

Vaig reflexionar sobre l’empatia no fa massa dies, després de fer-li una entrevista al Pau Saura, amb motiu de la presentació del seu disc “Entreglobus”.

El cas és que té una cançó (que s’encomana molt, per cert) que es diu “El empático”.

El Pau va explicar-me que “fa uns anys anava pel Vendrell, a la Festa Major i em van vindre tres nois. Jo anava tocant la guitarra i cantant i em volien atonyinar. I un em va dir:

-Tu estuviste ayer aquí, tocando la guitarra, con un montón de gente?
-Sí!
-Pues no me gustó ná!

I em volia ‘cascar’! Devia tenir un mal dia (riu). Al final no em va pegar, vaig fer l’’sprint’ de la meva vida, amb guitarra i tot (riu), vaig marxar corrents cap a casa! No he tornat a córrer des d’aquell dia! (riu)”

El Pau em va dir que se n’havia anat  a la muntanya, amb la intenció de fer una cançó amb tota la ràbia que tenia dintre. Tanmateix, va acabant convertint aquell sentiment, aquell mal rotllo que li havia quedat a dins (que com va dir ell, en el fons és energia), en quelcom positiu. Quan portava una estona a la muntanya va pensar: “Que collons ens hem de barallar? Si aquest xaval potser és bon xaval! Jo que sé el què li ha passat avui! I tampoc m’ha arribat a atonyinar! I em va sortir aquesta cançó, el empático”.

Aquesta és la cançó que va néixer de l’anècdota:

El cas és que, l’actitud del Pau em va samblar la més adequada, d’una intel·ligència emocional envejable. Rumiant sobre l’empatia me’n vaig adonar que la trobo a faltar, al meu voltant. Veig moltes cares de pomes agres i moltes persones que sembla que estiguin esperant que algú els digui alguna cosa per saltar-li a la jugular. Veig gent que discuteix. Detecto molts nervis arreu. Vaig pensar en la reflexió que havia fet el Pau i sí, tenia tota la raó: tots sabem que la vida, avui, està molt complicada. Com diu el refrany “qui no té un all, té una ceba” i hi ha molta crispació en l’ambient. Tots tenim dies dolents i problemes i, això, hauria de ser motiu suficient per entendre que els altres també els tenen i, sense cap mena de dubte, estan en tot el seu dret! Només faltaria! També és cert que tots ens equivoquem. Tots errem. Tots diem coses que no volíem dir. Fem coses que no hauríem volgut fer. I sí, segurament hi ha gent que no sap actuar d’una altra manera, i no fan les coses bé, no actuen des del respecte però, el canvi comença precisament per nosaltres mateixos i, amb petits gestos, podem ajudar als altres a ser millors.

Dies enrere veia una frase a Facebook que deia alguna cosa així com “Somriu a qui no ho fa perquè, probablement, és qui més ho necessita” i, que voleu que us digui, em va semblar força coherent. El somriure és un regal que tots podem fer a aquells que, fins i tot, és probable que tinguin por de somriure. N’he conegut que creuen que somriure és un signe de debilitat. Jo penso que és un signe de fortalesa. Tot i les adversitats, somric, i això em fa sentir més forta i més positiva. I el millor de tot: quan somriem, nosaltres fem un regal als altres i també ens el fem a nosaltres mateixos, somriure és boníssim per a la salut! Ara hi haurà algú que dirà: perquè he de somriure jo a algú que ni conec i que, a més, em posa mala cara? Doncs jo li diria que el somriure és la millor arma. De fet, si durant una discussió fas riure el teu interlocutor, és molt difícil que continuï enfadat, en el moment en què ha cedit a la rialla, ha perdut “el poder”, la credibilitat i… quin final millor trobeu, per a una discussió, que un somrís?

Aquesta entrada és una reflexió sobre l’empatia, això que, de vegades, ens costa tant. Tenia ganes de dir el que penso, sense embuts, ja que, fins i tot en l’era de les noves tecnologies ens trobem amb clars exemples d’egoisme i manca d’empatia: escrivim un Whatsapp, veiem el doble “check” i, com que entenem que la persona ja ho ha vist, pensem que ha de contestar al moment. Potser ho ha vist i, amb perdó, estava assegut a la tassa del vàter i a punt d’entrar a la dutxa i, per això, no ha contestat! Potser estava a la feina i ha rebut el missatge però no l’ha pogut mirar o no s’ha pogut entretenir amb el mòbil! Potser va conduint i no pot estar pendent del telèfon! I el mateix amb Facebook. He sentit unes quantes vegades “Oh, és que aquí hi diu que està amb el mòbil” o “Aquí hi posa que ho ha vist”. I si, en aquell moment, a aquella persona no li ve de gust contestar, què? I si no pot? T’ho ha d’explicar tot? Potser està plorant, trista, acompanyada, amb ganes de desconnectar, relaxant-se… i no té ganes de dedicar-se, en aquell moment, a respondre el missatge! Pensem-hi…

Des del meu punt de vista l’empatia, el somriure i evitar fer judicis sobre els altres són tres actituds que, francament, valen la pena pel simple fet de ser ACTITUDS EN POSITIU. Practiquem-les!.